dimarts, 22 de novembre de 2016

La millor col·lecció de maquinària tèxtil del segle XIX del País Valencià es troba a Benilloba


Josep Julià Serra va col·leccionar, restaurar i preservar a Benilloba
una important mostra de maquinària tèxtil del segle XIX provinent de la seua família i d'altres.
Josep Julià va aplicar la seua formació en Història al seu espai immediat i a la seua tradició familiar. Una vegada en contacte amb els estris industrials de la seua família, va contrastar el maquinari heretat i/o recuperat d'altres fonts amb un tractat sobre la fabricació de teixits publicat el 1852 a Barcelona per F.J. Lluch i N. Mirallas.




Foto.1 Reproducció de la portada del Tratado teórico-práctico de la  Fabricación de Tejidos, de F.J. Lluch i N. Mirallas publicat a Barcelona el 1852.

Julià ha participat amb comunicacions científiques relacionades amb la seua col·lecció a diferents congressos d'arqueologia industrial celebrats al País Valencià i a Madrid. Ha contactat amb museus anglesos d'arqueologia industrial i amb les universitats d'Elx, Alacant i la Politècnica de València.

La revista alcoiana Ciudad dedicà un número especial per a donar a conéixer la tasca de recuperació de maquinària tèxtil de Josep Julià.



Foto 2. Reproducció de la portada del Ciudad Semanal núm. 116, segona època, Alcoi, 6 de novembre de 1999.

  Aquesta col·lecció, ran de la mort d'aquest llicenciat en història,  exemplar per la seua dedicació pràctica,  ha passat per decisió de la seua vídua Maria I. Català Monllor a ser propietat municipal custodiada també per la Generalitat Valenciana.[i]

El proper 18 de desembre es farà un acte de lliurament de la col·lecció a Benilloba. Maria I. Català ha fet extensiva la invitació als interessats en el passat tèxtil de Benilloba i per extensió de la regió Alcoi-Ontinyent.





[i] Una altra entrada d’aquest blog està dedicada a J. Julià i M. Català.
http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/2013/08/patrimoni-industrial-i-natural.html

Els interessats en la indústria tèxtil valenciana poden consultar el text d'aquest mateix blog:
http://ismaelvalles1.blogspot.com/2013/09/la-industria-textil-la-regio-alcoi.html

dimarts, 14 de juny de 2016

Construir majories amb les eleccions legislatives de 2016 a la vista


Som davant de la crisi institucional més important fins ara del sistema polític basat en la Constitució de 1978.


Són moltes les veus d'assagistes  consagrats en els seus respectius camps que assenyalen la importància del moment de crisi i de la necessitat de canvi en què ens trobem.
Destaque la més recent. La conferència de J. Pérez Royo sobre "La Reforma de la constitució, assignatura pendent" pronunciada el 2 de juny de 2016 a l'Aula Magna  de la Universitat de València. La tesi de Pérez Royo constata la dificultat sinó impossibilitat de reformar-la i el seu pessimisme sobre la viabilitat del sistema, en cas d'inmovilisme. 


Aporte ací part d'un text que vaig presentar al XXI Congrès Valencià de Filosofia celebrat el març de 2016. El fons del text reclama la necessitat de plantejar clarament les alternatives sense defugir els problemes, com a condició per a la solució dels problemes socials i per a la pervivència mateixa de la democràcia. Ara i ací ens cal plantejar clarament les alternatives  per a arribar a solucions.


La democràcia com a solució. Però quin tipus de democràcia?

Les democràcies modernes, sorgides de revolucions del segle XVIII,  com l’americana o la francesa, s’han acreditat com el sistema capaç de resoldre, amb eleccions per sufragi universal i amb el reconeixement del dret de les majories parlamentàries per a governar, els conflictes d’interessos i els conflictes socials dins dels estats (la interpretació de H. Marcuse abans introduïda ens val com a explicació del procés democràtic actual).
Els sistemes democràtics del món occidental basats en la Il·lustració i les revolucions burgeses, no tanquen el procés evolutiu de la solució de tensions i conflictes a través del joc parlamentari. Episodis contestataris del propi sistema s’han donat de manera important en la segona meitat del segle XX. La protesta contra la guerra del Vietnam als EUA i la revolta de maig de 1968 a París contestaven el propi sistema polític existent al món occidental. En el segle XXI noves protestes qüestionen el sistema democràtic considerat insuficient. Valga com exemple l’allau de manifestacions i protestes contra la guerra d’Iraq, encapçalada per l’administració de George W. Bush, que van tenir un ressò global  amb forta presència espanyola en la protesta.
Una altra mostra de malestar en relació al sistema democràtic, considerat rígid, si no escleròtic, ha estat el moviment dels indignats a Espanya i altres estats així com els coneguts com a ocupacions dels espais emblemàtics tals com els “Occupy Wall Street”. Les revolucions coetànies del món àrab, en canvi, han contestat amb un èxit desigual les dictadures d’Egipte, Tunísia i Líbia cercant eixides democràtiques en situacions socials i culturals complexes no equiparables a les del món occidental.

Sobre els intents de revisió del sistema democràtic, a la recerca de formes de major democràcia,  les aportacions de Chantal Mouffe i Ernesto Laclau, entre altres,  ens donen claus interpretatives clarificadores.
La  publicació de LACLAU i MOUFFE de 1985 es pot considerar el punt fonamental de l’aportació de tots dos autors, les publicacions posteriors, incloses les de Chantal Mouffe en solitari, incideixen en variacions dels punts de partida dels anys 80, variacions que hem vist fins la publicació de Mouffe de 2013.
Gramci i Wittgestein són mencionats com a referències clau. En el cas de Mouffe, cal afegir les de Carl Schmitt, el neoliberalisme i Habermas com a punts integrants a partir dels quals va bastir la pròpia aportació.

Gramci (...) puede ser citado como un punto de partida cuyo arsenal de conceptos —guerra de posición, bloque histórico, voluntad colectiva, liderazgo intelectual y moral— es el punto de arranque de nuestras reflexiones en Hegemonía y estrategia socialista

(...)Sabemos, por Wittgestein que no hay algo como la ‘aplicación de una regla’—la instancia de la aplicación es parte de la pròpia regla—. Releer la teoría marxista a la luz de los problemas contemporáneos implica necesariamente deconstruir las categorías centrales de esta teoría.   Esto es lo que ha sido denominado nuestro ‘posmarxismo’. [1]

Tots dos, Laclau i Mouffe, introdueixen variables pròpies de la segona meitat del segle XX, tals com les referències als drets personals i de minories, a l’ecologia i també als moviments contestataris de les primeres dècades del segle XXI tals com els “indignats”, o els “ocupem” (i a casa nostra afegiríem els “salvem”):

Una de las tesis centrales de Hegemonía y estrategia socialista es la necesidad de crear  una cadena de equivalencias entre las varias luchas democráticas y en contra de las diferentes formas de subordinación (...) las luchas contra el sexismo, el racismo, la discriminación sexual, y en defensa del medio ambiente necesitan ser articuladas  con las de los trabajadores en un nuevo proyecto hegemónico de la izquierda (...) en lo que insistimos es en que la izquierda necessita encarar tanto las cuestiones ligadas a la “redistribución” como al “reconocimiento”. Esto es lo que entendemos por ‘democracia radical y plural’.[2]


Chantal Mouffe, per la seua banda,  ataca frontalment la idea comunament acceptada en el món occidental de què l’etapa de desenvolupament econòmico-polític assolit en el segle XXI és un gran progrés en l’evolució de la humanitat.
 No accepta la idea que  del triomf sobre el comunisme i l’afebliment de les identitats col·lectives comunitàries haja nascut un ‘món sense enemics’.

 Igualment ataca l’afirmació que gràcies a la globalització i a la universalització de  la democràcia liberal s’anticipe un món cosmopolita que ens porte pau, prosperitat i la consolidació dels drets humans arreu del món.

La visió “postpolítica” que nega de fet alternatives enfrontades per a solucionar els conflictes socials és, segons ella, “profundament errònia” no contribueix a la “democratització de la democràcia” i és causa de molts dels problemes que assolen ara les institucions democràtiques.[3]

Nocions com les de ‘democràcia lliure de partisans’, ‘democràcia dialògica’, ‘democràcia cosmopolita’, ‘bona governança’, ‘societat civil global’, ‘sobirania cosmopolita’, ‘democràcia absoluta —per citar-ne algunes de moda—  formen part totes elles d’una visió comuna antipolítica que es nega a reconèixer la dimensió antagònica constitutiva ‘d’allò polític’”. [4]

Introduïda la crítica a la visió postpolítica, mostra una alternativa que considera fonament d’una pràctica política objectiva i capaç de modificar el funcionament de la democràcia liberal a partir del reconeixement d’una realitat conflictiva:


La creença en la possibilitat d’un consens racional universal ha situat el pensament democràtic en la via equivocada. En lloc d’intentar dissenyar institucions que mitjançant procediments suposadament ‘imparcials’, reconciliarien tots els interessos i valors en conflicte, la tasca dels polítics democràtics hauria de promoure la creació d’una esfera pública vibrant de lluita ‘agonista’ on siga possible confrontar diferents projectes polítics hegemònics”. [5]

El concepte d’agonisme, de lluita agonista, o de pluralisme agonístic és introduït per l’autora amb precisió al llarg de la seua producció, distanciant-se del neoliberalisme i també d’Habermas i Rawls:

Utilitze el concepte de pluralisme agonístic per presentar una nova via per a repensar la democràcia de manera diferent al concepte tradicional liberal que entén la democràcia com a negociació entre diferents interessos i és també diferent del model usualment desenvolupat per autors com Jürgen Habermas i John Rawls que malgrat llurs diferències, tenen en comú la idea de que la finalitat de la societat democràcia és la creació de consens, i que aquest consens només és possible si la gent és capaç de deixar a part els seus interessos  particulars i pensa com a éssers racionals. Tot i que desitgem un final als conflictes, si volem que la gent siga lliure hem de deixar que els conflictes es puguen manifestar  i procurar una arena on les diferències puguen confrontar-se. El procés democràtic ha de fornir aqueixa arena”. [6]

Entre altres crítiques a l’actual sistema de les democràcies liberals, Mouffe renega de les situacions de consens excessivament homogeneïtzadores i reclama la necessitat de dibuixar clarament els plantejaments d’esquerra i dreta, capaços de explicitar opcions polítiques diferenciades:


Actualment se sent sovint parlar de “diàleg” i “deliberació”, però quin és el significat d’aquestes paraules en el camp polític, en absència d’una opció real disponible, i quan els participants de la discussió no poden decidir entre alternatives clarament diferenciades?”. [7]

L’actual crisi de representació a les democràcies liberals i l’augment de la deriva populista és conseqüència, d’acord amb l’autora, de la manca d’alternatives reals a l’arena política:

“ [denuncia el predomini del] consens al centre’ que ha dominat la política  a la major part de les societats de democràcia liberal. Aquest consens  és el resultat de la incontestable hegemonia del neoliberalisme que priva els ciutadans democràtics d’un debat agonístic capaç de deixar sentir llurs veus i fer possible que es puga elegir entre alternatives reals”. [8]

La idea de democràcia agonista és també clarament diferent de l’antagonisme. No es tracta d’una confrontació entre enemics tal i com propugnen els plantejaments de Carl Schmitt, els quals Mouffe considera útils  per a rebatre  la mancança del liberalisme a l’hora de considerar els factors polítics que defineixen un ‘demos’, però del qual discrepa per l’absència de pluralisme en la seua concepció de ‘poble’. [9]




[1] LACLAU, E. i MOUFFE, Ch. (1985):Hegemony and Socialists Strategy. Towards a Radical Democratic Politics. Verso, Londres. Hi ha traducció castellana de LACLAU, E. : Hegemonía y estrategia socialista. Hacia una radicalización de la democràcia, FCE,Buenos Aires, 2004,  p. 9.
(He considerat en aquest cas el castellà de Laclau com a llengua original. (El subratllat és meu)
[2] Ibídem, p. 19 (el subratllat es meu).
[3] MOUFFE, Ch. (2005): On The Political, Routlege. Trad. cast. S. LACLAU: En torno a lo político, FCE, B.A., 2007, p.9 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[4] Ibídem, p. 10 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[5] Ibídem, p. 11 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[6] MOUFFE, Ch. (2000): The democratic Paradox, London, NY, Verso. (la traducció catalana i el subratllat són meus)
[7] Ibídem, p. 11 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[8] MOUFFE, Ch. (2013): Agonistics. Thinking The World Politically. Verso, NY. p. 119 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[9] MOUFFE, Ch. (1999): The Challenge of Carl Schmitt. London – New York: Verso. Hi ha trad. cast. de G. MERLINO: El desafio de Carl Schmitt, Prometeo, Buenos Aires, 2011

dilluns, 8 de febrer de 2016

Sant Nicolau. Restauració i assimilació lingüística


Una restauració memorable i una política lingüística partidària de l’assimilació

La restauració de les pintures murals de l’església valenciana de Sant Nicolau, a càrrec de l’equip de la doctora Pilar Roig, amb un finançament privat encomiable, són una fita difícil de superar a escala espanyola i una de les millors a escala europea.


Foto de l’església de Sant Nicolau restaurada (El País 4.2.2016)

La societat valenciana pot sentir-se orgullosa d’aquesta actuació. Una notícia positiva que contrasta, no cal dir-ho,  amb l’allau de les noves negatives provinents del PP valencià —i de l’espanyol— que ens recorden dia a dia la importància de l’abast de la corrupció.

Al costat de la importància de la restauració cal també assenyalar un altre aspecte de la cultura valenciana fonamental: el lingüístic. Des del primer moment de la restauració, en els panells que en donaven notícia,  com als actes oficials de la inauguració, s’ha usat sistemàticament i exclusiva el nom en castellà de  l’església que, recordem-ho, és Sant Nicolau. Els cartells usats i les ressenyes en relació a la restauració sempre han usat el nom del sant en castellà. La mateixa missa solemne feta pel cardenal Cañizares es va fer íntegrament en la llengua de Cervantes. Tònica general de l’església valentina que no empra en general la llengua pròpia ni en el dia de Sant Vicent.

Cal recordar a part important de la classe dominant de la ciutat i a l’església catòlica quina és la llengua de “la ciutat i Regne”, que obliden sistemàticament encara avui, malgrat les lleis que la protegeixen, per exemple la llei d’ús del valencià.

Com a habitant de la ciutat, i com a alcoià d’origen, constate la traducció innecessària del nom del sant. En la meua ciutat nadiua el carrer de Sant Nicolau és un dels més importants de la ciutat. A la ciutat de  València l’església de Sant Nicolau és una de les fundacionals de la ciutat i una de les més importants en l’imaginari popular dels valencians.




dimecres, 16 de setembre de 2015

Sobre els problemes humans actuals i les seues solucions: de la violència a la democràcia. (Aquesta entrada del blog s'ha actualitzat el 23.11.2016)






Reflexions de tardor: de l'actualitat immediata a la consideració de la violència i  la democràcia




Foto1. Caducifolis i carrasques en la falda del Menejador a la Font Roja (foto de l'autor, novembre de 2016)

La tardor de 2016 ha conegut  l'acord del parlament espanyol que ha donat lloc al segon govern Rajoy i el trionf del republicà Trump als EUA.
El comentarista de renom Iñaki Gabilondo ha parlat de "la rebelión de las masas" i certament el pèndul electoral de les democràcies occidentals marca un clar retrocés entre conservador i polpulista d'extrema dreta en alguns casos com el "brexit" o la victòria de Trump, entre altres.

Incloc ací, la reflexió sobre violència i democràcia en un assaig de longue durée en el qual podem comprovar la persistència de la violència en la història humana, la múltiple lectura possible, entre dolor i barbàrie en molts casos, la resolució de situacions injustes en altres i la conquesta de la democràcia com a solució. En aquest últim cas, situe la democràcia en la seua accepció més productiva, aquella capaç de generar avanços i resolució de problemes sense caure en la barbàrie, barbàrie, no obstant, encara present ara i al llarg dels temps.



Sobre els problemes humans actuals i les seues solucions: de la violència a la democràcia.*
Ismael Vallès i Sanchis**        

Tampoc l’hora foscant del capitalisme
ha d’iniciar indefugiblement la nit de la humanitat
Max Horkheimer (1931) [1]: Hora foscant


Introducció

Aquest assaig  pretén establir quins són els problemes humans cabdals i analitzar  el problema de la violència, un dels problemes principals  de la societat humana. Em propose amb això bastir unes reflexions que siguen a l’ensems anàlisi de la realitat humana actual i proposta de resolució dels seus principals problemes.
Copsar els problemes i proposar solucions implica transitar per una gran quantitat de disciplines de les ciències socials i naturals. La filosofia política, l’economia, la política, el dret, la geografia, la sociologia, la història i el periodisme. Són disciplines de les quals prenc els coneixements necessaris per a la doble empresa de comprendre el món i ajudar a millorar-lo.

Entendre la societat humana actual és una tasca difícil. El conjunt de ciències socials que l’estudien  donen visions parcials, sovint contradictòries, de manera que el resultat final que hom pot assolir és un mosaic caòtic. habitualment diem que no entenem la societat i en realitat el que és incomprensible és que tinguem una societat amb situacions tan dispars entre si i amb un quadre tan negatiu pel que fa a milions d’éssers humans i per tant per al conjunt de la humanitat.

Em propose intentar entendre-la i fins i tot proposar solucions. El punt de partida és la constatació de la persistència de problemes del grup humà tal i com està organitzat i del planeta on se situa, cada vegada més estressat i degradat per l’actuació humana. Aquesta extensa i intensa realitat és la que m’interessa, lluny de l’especialització i de l’estudi dels casos particulars, car són les greus mancances presents i no altres les que es consideren cabdals en aquesta anàlisi .
Per a intentar avançar en aquesta empresa és fonamental establir quins són els principals problemes i quines podrien ser les seues solucions, per a,  a partir d’aquest esquema bàsic bastir una explicació sòlida, plausible i comprovable dels problemes existents. Proposar eixides creïbles i possibles per a una humanitat atribolada   i per a una natura en estat de creixent empobriment. Comence per les hipòtesis dobles: problemes-solucions  per a intentar resoldre’ls a partir de la bibliografia existent. Cerque les aportacions fetes al respecte que em semblen més correctes i, amb les meues pròpies apreciacions, intente que un i altre apartat siguen científicament sòlids. Tanmateix al capdavall l’elecció d’anàlisis i de propostes existents i l’aportació  de les pròpies li confegeixen necessàriament al meu escrit una indubtable subjectivitat.

Identificació dels principals problemes

Principals problemes i propostes inicials de solucions



1a
 Guerra i violència

2a
Desigualtat: fam, pobresa, explotació, injustícia, falta d’educació, malalties...
3a
Incorrecta relació grup humà– medi ambient
1b
La política com a eina de solució.
Els drets humans i el seu respecte 
2b
Justícia social, desenvolupament econòmic, processos igualitaris, educació, sanitat, protecció social
3b
Protecció del medi ambient i Recuperació

Aquesta trilogia, relacionada entre sí, forma un tot. Els humans actuals —com els d'èpoques passades— ens matem entre sí, patim fam fins l' inanició i depredem i modifiquem la natura de manera creixentment intolerable per al seu equilibri.

Els comportaments més greus de l’espècie humana en iniciar el tercer mil·lenni de l’era comuna, continuen essent la violència, la injustícia i la misèria que afecten a la societat;  i les agressions a la resta de la natura de la qual formem part.

 Aquest comportament, per la seua llarga durada, que es perd en els orígens de l’espècie, podem dir que és estructural i en la mesura que no hem aconseguit encara eradicar-lo hem de pensar que està profundament arrelat en els humans.  Afecta d’una manera més directa a unes societats que a d’altres, a unes èpoques més que a d’altres; hi ha societats més pacífiques i més justes que d’altres, unes castiguen més el medi ambient, però totes  les societats i a totes les èpoques hi participen [2].

Aquestes  manifestacions ens han acompanyat al llarg de la nostra ocupació del Planeta i a hores d’ara, pel que fa a la violència, són tan greus com en el passat. Per bé que  l’acabament de la confrontació dels blocs capitalista i comunista —degut a l’esfondrament del darrer— i la inexistència d’una guerra generalitzada, com les dues hagudes en el segle passat, fa que els efectes de la violència armada en forma de guerra semblen relativament controlats, la realitat ens mostra que aquest problema és encara massa general, com ens ho recorda per exemple la guerra de Síria, i els conflictes inacabables a Iraq i al Pròxim Orient, entre altres.
En canvi, les agressions de la societat humana en relació amb la natura són ara pitjor que mai (una altra vegada exceptuats els conflictes bèl·lics del segle XX), com ho mostra la galopant contaminació general que hem generat.
A banda de l’activitat econòmica, principal factor contaminant,  cal recordar que els conflictes bèl·lics vigents, com els passats, a més d’incidir sobre els humans han destrossat i destrossen també de manera notable la natura. Les guerres apareixen així com el comportament humà puntual que més destrossa  la societat i  la natura conjuntament considerats.

Pot l’espècie humana modificar el seu comportament i eliminar aquests problemes?

Podem eliminar la violència, començant per la guerra, la  injustícia, la fam  i les agressions al medi ambient? O a la vista de la trajectòria històrica hem de concloure  que aquests genets de l’apocalipsi que generem els humans ens acompanyaran per sempre? Com podem acceptar com a normals i inevitables  aquests flagells?

La resposta a aquesta darrera pregunta ens porta a comprovar l’existència d’una enorme dissimetria  entre la capacitat tècnica demostrada pels humans que ens ha permès  grans conquestes i l’endarreriment en la resolució de problemes socials que romanen encara irresolts. Segurament, la preferència per desenvolupar les ciències aplicades per la tecnologia en detriment de les ciències socials i les humanitats, explica en part la dissimetria de resultats i reforça la permanència dels problemes suara establerts. Sembla menys problemàtic, des del punt de vista de la societat, investigar en ciències pures i aplicades que en les socials, i, a més a més, els resultats assolits potser són més espectaculars en aquelles que en aquestes. Cada vegada la distància entre les dues branques del saber humà és major. Tanmateix, però, cal reconèixer que algunes ciències socials han avançat en les últimes dècades en la teoria i en la seua aplicació pràctica com és el cas del dret internacional o la preocupació a relacionar el medi ambient  i la societat [3].

En aquest escrit m’ocupe del primer punt, el de la guerra i la violència.

1a Guerra i violència

La violència, en totes les seues manifestacions, des de les guerres d’extermini massiu com les hagudes en el segle XX a l’agressió entre xiquets a l’hora de la pausa escolar, passant per la delinqüència social  i la violència domèstica és sens dubte el pitjor dels problemes humans, car les seues conseqüències són, en cas de mort, irreparables i perquè suposa una determinació de resoldre els problemes de manera greu sense respectar  els altres.

Algunes imatges elaborades per la cultura humana ens poden ajudar a entendre aquest greu problema.



Fig. 1 Guerrers a la cultura dels caçadors de la Valltorta. Pintura de la Cova del Civil

 La disputa per l’aigua entre grups d’homínids que vam veure a la pel·lícula de S. Kubrick 2001 una odissea de l’espai introdueix l’agressió violenta de manera plausible, però no menys qüestionable. Les imatges dels atemptats sagnants a Nova York, Madrid, Oslo, l’Iraq, Palestina o París, en aquest cas estrictament reals, tanquen, per ara, la sèrie inacabable de violències i mostren la persistència en el temps i la seua extensa realitat en l’espai d’aquest fenomen.

Máximo, en un dibuix publicat a la premsa, denuncia la violència humana, sempre present. La seua llista dels comportaments violents (genocidis, guerres, atemptats, massacres, assassinats selectius, crims, tortures...) és exhaustiva i com constata el dibuixant humorista, la violència és un fet vigent i consubstancial al gènere humà.  El missatge filosòfic del dibuix sembla clar: humans i violència van de la mà i a l’autor, per això, no li agrada pertànyer a un col·lectiu que després d’una llarga evolució no ha estat capaç d’eradicar un tal comportament.


Fig.2 La violència i els humans segons Máximo, publicat a el País 22.02.07

Martí Domínguez (2006) en l’Editorial de la revista Mètode dedicat a la violència incorpora l’afirmació de Jules i Edmond Goncourt de 1851 :
  
“Sorprèn que encara a hores d’ara la guerra siga una forma de solucionar les coses” [4].

Aquesta afirmació dels Goncourt queda actualitzada i eixamplada per Martí Domínguez en situar el fenomen en la societat actual i en parlar de la guerra com a estratègia:

“Una història de la violència. En efecte la Història humana és, en molts aspectes, un llarg relat d’agressió. Sobta que en plena era tecnològica i de la informació la guerra siga encara no sols una forma de solucionar les coses, sinó una estratègia ben efectiva. Pensem en Afganistan, en l’Iraq, en els Balcans, en Gaza i Cisjordània... l’agressió humana és present constantment en el nostre comportament, i no sols en els grans conflictes bèl·lics, sinó també en la vida domèstica. Els maltractaments a les dones, la persecució escolar, les bandes urbanes...tot indica que l’agressivitat forma part consubstancial del nostre comportament animal” [5].

L'opinió de Martí coincideix amb la que expressà en els anys trenta Simone Weil:

"Per portar, però, els homes a les catàstrofes més absurdes no calen ni déus ni conjures secretes. Basta amb la natura humana" [6].

Tant si la violència forma part consubstancial del nostre comportament per via biològica, com si és una conseqüència social com va dir Rousseau, el fet incontestable és que ens acompanya avui com ahir de manera aclaparadora.
Les  guerres, els conflictes socials i les revolucions, el terrorisme i fins i tot les relacions domèstiques ens mostren la violència sagnant com una plaga permanent.  La humanitat no ha estat capaç de trobar la solució a aquest problema, per ara. Quan Immanuel  Kant va escriure el seu assaig sobre la pau perpètua en els temps revoltats de finals del XVIII ja cercava eixides basades en la raó que posaren un punt i final a la barbàrie humana.[7].
Evidentment encara ens calen assajos, propostes i sobretot aplicacions pràctiques que ens ajuden a superar-la.

Els escrits d’Hanna Arendt [8] i en especial la seua obra sobre els totalitarismes, ens refresca la memòria en relació als mecanismes de degradació política del segle XX —especialment la guerra i els totalitarismes—.  La seua apreciació sobre la violència, però,  recula fins les fonts clàssiques referides a Roma i a la Bíblia. De manera que l’horror de la violència ens acompanya des dels orígens fins el moment  en que l’autora escriu les seues obres.

Hanna Arendt comenta la mitologia romana en relació a Ròmul i Rem i la tradició cristiana en relació a Caín i Abel i conclou, d’acord amb aquestes fonts, que el crim és a la base de la nostra societat :

Tota la fraternitat de la que hagen estat capaços els humans ha resultat del fratricidi, tota organització política que hagen pogut construir els humans té el seu origen en el crim[9].

Ens trobem amb aquesta identificació amb una interpretació similar a la que veurem en Plaute i Hobbes. De fet  la referència d’Arendt  és encara més dura, no solament hi ha una guerra de tots contra tots  sinó que, pitjor encara,  l’assassinat fratricida és la tendència originària i estructural de la societat.

 Tot i això, entenc que amb aquestes reflexions Arendt pretén  aconseguir un  coneixement  útil per a superar els errors. Suposa afrontar l’horror per a  fer evitable la seua repetició. La politòloga ho diu clarament en introduir la seua obra sobre el totalitarisme del segle XX:

“[el llibre] Va ser escrit amb el convenciment que seria possible descobrir els mecanismes ocults mitjançant els qual, tots els elements tradicionals del nostre món polític i espiritual es van dissoldre en un conglomerat on tot sembla haver perdut la seua vàlua específica i s’ha tornat irrecognoscible per a la comprensió humana i per tant inútil per als fins humans. La comprensió significa examinar i suportar conscientment la càrrega que el nostre segle [el XX] ha posat sobre nosaltres, i  no negar la seua existència ni sotmetre’s mansament al seu pes[10].

El fet de  no sotmetre’s al pes dels fets  passats és en realitat una crida a la responsabilitat present, és aqueix el significat de l’elecció de la cita de K. Jaspers que encapçala aquest text  d’Arendt:  No sotmetre’s al passat ni al futur. Es tracta de ser completament present.
I explica aquesta necessitat de centrar-nos en el present:

“Ja no podem permetre'ns recollir del passat el que era bo i denominar-lo senzillament la nostra herència, menysprear l'inconvenient i considerar-lo simplement com un pes mort que el temps per si mateix enterrarà en l'oblit.

I conclou:

El corrent subterrani de la Història occidental ha arribat finalment a la superfície i ha usurpat la dignitat de la nostra tradició. Aquesta és la realitat en la qual vam viure. I per això són vans tots els esforços per escapar a l'horror del present penetrant en la nostàlgia d'un passat encara intacte o en l'oblit d'un futur millor[11].

La malenconia, una certa  desesperança conseqüent amb la història són  presents al text   “són vans tots els esforços per escapar a l’horror del present” però malgrat l’horror del present, no deixa d’obrir una via possible a una solució per a la Humanitat:

“(...) La dignitat humana precisa una nova salvaguarda que només es pot trobar en un nou principi polític, en una nova llei en la Terra, la validesa de la qual ha d’abastar aquesta vegada a tota la Humanitat, el poder de la qual ha de ser estrictament limitat, arrelat i controlat per entitats territorials definides de nou” [12].

Una política i una  llei no totalitàries, doncs, com a solució. La dimensió mundial amb al·lusió a noves entitats territorial, com serà la UE per exemple, l’enfortiment de la ONU... poden ser portes obertes a l’esperança.

La imminència d’una confrontació nuclear entre les dues superpotències del moment, com es pensava a mitjan segle XX,  no s’ha produït, potser per l’equilibri de la potència destructiva present al dos blocs i per les previsibles conseqüències de destrucció total. L’esfondrament del bloc soviètic, deixant una única superpotència i magnificant el triomf del capitalisme, ha fet canviar el panorama. La niciesa dels polítics de la superpotència amb George W. Bush al cap en la dècada passada i el seus apèndixs europeus —sobretot el britànic T. Blair— van complicar enormement el panorama bèl·lic mundial, però sense “escapar a l’horror del present ni oblidant-lo en un futur millor”,  com deia Arendt, es pot i s’ha de construir una política mundial capaç d’assolir la pau perpètua que preconitzava Kant.

La construcció de la UE amb tots els seus defectes i vacil·lacions i altres processos de negociació abocats a que els col·lectius humans siguen capaços de conviure i de col·laborar —com per exemple en el present actual d’Irlanda del Nord, un punt dins la UE per cert— són esperançadors.
L’enfortiment de les instàncies de negociació universals com les Nacions Unides i dels organismes de justícia internacionals com el de la Haia, com veurem en un altre punt més avant,  són una possibilitat que cal i que és possible enfortir.
Molt més difícil és incidir en la reforma profunda del sistema capitalista o en la seua substitució hipotètica per un sistema millor —assumint el fracàs dels intents del comunisme est europeu— eliminant la injustícia intrínseca del sistema respecte del col·lectiu humà i eliminant la depredació i enverinament intolerables del medi ambient. Aquest problema clau no sembla per ara de fàcil solució, però en la mesura que coneixem la injustícia social  i els efectes nocius sobre la natura podem bastir un sistema alternatiu o capgirar radicalment l’existent.

Per altra banda, tornant a les reflexions d’Arendt, comprovem com algunes de les seus apreciacions s’han demostrat falses en arribar al segle XXI,  com quan assegurava  la manca d’interès  dels EE.UU per la política exterior amb la fi d’assolir un domini global o quan afirmava que la dominació blanca en Sud-àfrica “no ha estat probablement mai més segura que avui” [13].
Això no obstant, la seua reflexió sobre els horrors socials contemporanis: la indiferència de la humanitat del segle XX envers els horrors; la necessitat de la política amb lleis no totalitàries d’abast limitat però capaces de governar la Humanitat sencera, és perfectament vàlida ara.

Violència, cessió de poder  i la solució del contracte social

La violència es considera natural i consubstancial a l’espècie humana, és això el que assenyala Plaute en l’Asinaria quan diu que l’home és un llop per a l’home, Lupus est homo homini.
Al costat de la consideració de la violència dels  humans amb els seus congèneres, que la frase de Plaute introdueix, trobem diversos intents de solució.  Si ens apropem més als nostres dies,  en l’edat moderna, amb la introducció del concepte de contracte social, trobem un intent consistent de solució.

El concepte de  pau armada que resol les confrontacions socials prèvies és una  perillosa solució amb afamats defensors.
Nicolò Machiavelli en el Príncep  el 1513 en parlar de crueltat i humanitat, reconeix com a virtut la pacificació social que fa Cèsar Borja  a la Romanya, front la hipocresia dels ciutadans de la seua pròpia república florentina.
A desgrat de la fama de cruel que el príncep puga tenir, es considera  una bona solució el predomini de la seua capacitat de pacificació  sobre l’aparent crueltat de la seua autoritat [14]. La idea és clara, autoritat i pacificació front les tendències violentes que la societat comporta. 
És a dir,  en la seua opinió, la fermesa i l’autoritat del príncep, malgrat la seua crueltat aparent, era positiva si posava pau entre els seus súbdits.

Aquesta mateixa idea és la que veurem concretada i elaborada en   el Leviathan de Thomas Hobbes  (1651). L’autor anglès reprèn i adapta  la frase de Plaute: homo homini lupus i desenvolupa el concepte. Considera la violència com a consubstancial al gènere humà i proposa una solució contractual, delegar el poder i la força en algú o alguns, considerats, per això, superiors al conjunt social en conflicte: 

Mentre els homes viuen sense ser controlats per un poder comú que els mantinga atemorits, romanen en la condició anomenada guerra, guerra de cada home contra cada home [15].

Els humans deleguen el seu poder i la força en un sol home—el sobirà— o en una assemblea d’homes —la república— per a assolir la pau i la seguretat de tots:

L’única manera d’erigir un poder comú que puga defensar els homes de la invasió d’estranys i de les injúries causades per ells mateixos, donant-los seguretat que els permeta nodrir-se amb el fruit del seu treball i amb els productes de la terra, portant així una vida satisfeta, és el de conferir tota la seua força i tot llur poder individual a un sol home o a una assemblea d’homes que, mitjançant una pluralitat de vots,  puguen reduir les voluntats dels súbdits a una sola voluntat”[16].

El pensament il·lustrat de Montesquieu i Rousseau discrepa de l’explicació hobbsiana sobre l’origen natural de la violència en el grup humà. Aquests consideren que, en contra de l’opinió de
Hobbes:
 Los hombres aprenden a hacer la guerra solo en Sociedad. La dominación violenta y la desigualdad que de ella se derivan son Instituciones sociales, no naturales” (Iglesias, 2006)[17].

La cessió de sobirania —monàrquica o republicana— no és l’única  solució possible a la connatural guerra de tots contra tots. Rousseau posa l’accent en el pacte social democràtic, sense delegacions i capaç de generar una societat justa que es corresponga amb la bondat de la natura humana:

Són  de les injustícies de la societat política de les que van  eixir les guerres nacionals, les batalles, les morts, les represàlies que fan estremir la natura i ofenen la raó i tots els prejudicis horribles que situen en la categoria de les virtuts l’honor de vessar sang humana[18]. 

Hobbes posa l’èmfasi en la solució de la força, basada en un pacte de cessió (una sobirania forta capaç d’ordenar la natural tendència a la disputa), una força capaç de dirimir  la disputa entre senyors  pròpia del feudalisme.

Aquesta solució es podria correspondre amb la idea que aflora en el teatre clàssic espanyol en l’obra Del Rey abajo ninguno[19]. Suposa un pacte amb la figura autoritària que soluciona el problema de l’enfrontament indiscriminat, però se salva la dignitat i l’honor de la persona considerada de manera paritària en la resta de nivells.

L’il·lustrat Rousseau, en canvi,  posa l’èmfasi en la supressió de les desigualtats i de les injustícies socials com a condició per a eradicar la violència, l’igualitarisme burgès està en la base d’aquesta proposta.

La  solució propugnada  per  Hobbes i la dels il·lustrats, a desgrat de les diferències òbvies entre absolutisme i democràcia, coincideix en un contracte social. Un acord  d’organització de la societat en benefici de l’Estat, independentment de quina siga l’organització d’aquest que serà compatible amb l’absolutisme en un cas o amb la burgesia igualitària en l’altre.


La violència com a eina revolucionària i com a part del sistema

La consideració de la violència com a eixida de progrés i com a solució dels conflictes socials —de la lluita de classes en la terminologia marxista o de la dialèctica de les pistoles en la feixista— és una de les interpretacions que més discussió genera i  encara no s’ha resolt a la teoria social.
No cap dubte que l’explosió revolucionària obeeix a situacions d’opressió injusta sobre part de la societat i que, en quallar en moviments revolucionaris triomfants, ha generat sovint situacions de major progrés social i de major justícia social  que les situacions contra les quals lluitaven. Els tres grans moviments revolucionaris moderns: les revolucions americana, francesa i la revolució russa, entre d’altres,  en són bona mostra.  Però tots tres exemples s’han basat també, i han produït, una violència sagnant innegable, lluny de les solucions fruit de pactes socials resolts pacíficament. És més, els programes de llibertat social dels desfavorits; d’independència de poders objectivament excessius —com la monarquia absoluta— s’han quedat en bona part neutralitzats per d’altres injustícies en nom del proletariat i han generat altres dependències com les pròpies dels imperialismes, o han acabat amb situacions massa pròximes als defectes que volien combatre. La situació russa actual no deixa lloc a dubtes. 

Realitat i argumentacions posen de manifest la deriva post revolucionària cap a posicions i comportaments contraris als inicialment desitjats i tanmateix és clar que sense les revolucions mencionades o d’altres com la revolució anglesa del XVI, l’holandesa i la protestant dels alemanys,  la nostra societat seria  ara,  més injusta. Quina societat tindríem sense aquests processos?

En alguns casos la filosofia copsava els avantatges que els processos revolucionaris comportaven per a la societat. H. Marcuse  assenyala com els filòsofs idealistes alemanys havien fet seua l’aportació de la Revolució francesa relacionant-la amb la que el protestantisme havia suposat per a Alemanya:

“Tal i com van veure els idealistes alemanys, la Revolució francesa no només abolí l’absolutisme feudal, reemplaçant-lo per un sistema polític i econòmic de la classe mitjana, sinó que completà també el que la Reforma alemanya havia encetat en emancipar l’individu i convertir-lo en amo autosuficient de la seua vida”[20]

De la mateixa manera la violència usada en les lluites d’alliberament nacional com la d’Holanda contra Espanya, la ja mencionada dels EE.UU o la d’Irlanda contra Gran Bretanya, entre moltes altres,  ha fet variar el mapa polític dels estats i ha generat sovint processos d’alliberament social en el seu sí com fou el cas de les colònies americanes de nord a sud del continent o les independències dels països africans, però també ací cal anotar la deriva imperialista dels nous estats com a dominadors nous, com a reflux del procés alliberador inicial.

D’altra banda els moviments feixistes europeus del segle XX reclamaven i aplicaven també la violència revolucionària com a instrument d’actuació social amb resultats de barbàrie ben coneguts i sense contrapartides socials posteriors que no s’hagueren pogut derivar  d’altres corrents com les socialdemòcrates i altres moviments d’esquerra.
Alguns defensen que  sense l’existència de la revolució bolxevic  el feixisme potser no s’hauria generat —en realitat el feixisme ha sigut més una reacció que no una revolució— i així no hauria  intentat disfressar-se de progrés social. Tanmateix també podem afirmar que sense l’aportació bèl·lica soviètica, al costat dels aliats,  potser aquell no hauria estat vençut.

La doctrina de Marx,  Engels i Lenin i la resta de textos del mateix corrent, com és conegut, basava el procés revolucionari en la violència considerada condició necessària. Entre la gran quantitat de textos disponibles ens pot servir d’exemple un dels més difosos: El manifest comunista [21]. En aquest text apareix ben clarament la tesi de la violència revolucionària com  instrument imprescindible per al canvi de model de societat:

“En descriure les fases generals de l’evolució del proletariat hem seguit la guerra civil més o menys amagada  en el si de la societat actual, fins al punt en què esclata en una revolució oberta i el proletariat fonamenta el seu domini a través de l’enderrocament violent de la burgesia[22].

Engels, en la seua disputa amb Dühring basa tota  possibilitat de canvi de model social  en la violència:

“Per al senyor Dühring, la violència és la maldat absoluta”

A la seua denúncia contraposa la idea marxista:

“...la violència té tanmateix  en la història un paper molt diferent, un paper revolucionari per a dir-ho amb els mots de Marx, el paper de llevadora de tota societat antiga que porta en les seues entranyes una societat nova, el paper d’instrument mitjançant el qual venç el moviment social i salten fetes miques les formes polítiques fossilitzades i mortes [d’aquest paper] el senyor Dühring  no en diu ni un mot”[23].

Herbert Marcuse, filòsof de l’escola de Frankfurt,  teòric dels moviments de protesta d’ estudiants i socials dels anys 60 del segle XX als EE.UU i Europa, malgré lui,  marca un moviment d’inflexió entre una primera etapa clarament ortodoxa dins del marxisme en els seus primers llibres, escrits des del seu exili a Nova York i una segona etapa centrada  en la societat occidental dels anys 60 amb una anàlisi que revisa els plantejaments marxistes i suggereix altres vies de canvi que les estrictament basades en la violència revolucionària.
De la primera etapa de la seua producció podem destacar la seua reflexió publicada a Kultur und Gesellschaft (Cultura i societat), el 1965 [24] allí considerava essencial la
violència com a eina de canvi, tot i que la plantejava com a reacció a la violència de la classe dominant:

“La teoria marxiana –escriu- considera que mai les velles classes dominants no renunciaran lliurement llurs posicions, que seran les primeres a usar la violència contra la revolució, i que la violència revolucionària és la defensa contra la violència contrarevolucionària

En aquesta etapa Marcuse fa seua també la teoria de Rousseau de la necessitat d’imposar per la força  la llibertat a les masses alienades:

“(...) Rousseau dóna una justificació nova i radical  [a la teoria d’una dictadura educadora que allibere els esclaus de les seues pròpies alienacions]. La coerció es fa necessària a causa de les condicions immorals i repressives en què viuen els homes. (...) Aquesta idea d’una dictadura educadora i preparatòria avui fa part íntima i important de la revolució i de la justificació de l’opressió revolucionària[25].

Les seues propostes coetànies a la revolta dels estudiants a Europa i a la crisi als EE.UU, ran de la guerra del Vietnam, en les quals relaciona marxisme i psicoanàlisi, les veurem com a alternatives a la violència revolucionària, que el text abans comentat representa.

Karl R. Popper, des d’una orientació ideològica ben diferent a la de Marcuse, assenyala també l’essència violenta del marxisme. Ho fa des la confessió d’una experiència violenta viscuda a la seua joventut de militant marxista a Viena:

Jo estava horroritzat i espantat per la brutalitat de la policia, però també de mi mateix. Car sentia que, com a marxista, compartia part de la responsabilitat per la tragèdia; en principi al menys, la teoria marxista demana que la lluita de classes s’intensifique amb la finalitat d’accelerar l’arribada del socialisme. La seua tesi és que encara que la revolució puga demanar algunes víctimes, el capitalisme reclama moltes més víctimes que tota la revolució socialista[26].

Al costat d’aquestes precisions teòriques sobre el marxisme en podem incloure moltes més en relació al binomi marxisme-alliberament nacional,  tant pel que fa als processos d’emancipació en el tercer món — Algèria o Vietnam, per citar-ne dos— o al primer món, Irlanda o el País Basc, per exemple.

A tall d’exemple ens pot aprofitar un text de Josep Ferrer publicat el 1978:

Davant l’allau reaccionària monopolista que representa la unificació econòmica i política europea occidental, els països peninsulars i els Països Catalans en concret encara tenim la oportunitat de “fer la revolució” (la revolució socialista), però aquesta oportunitat passa per la destrucció de l’Estat espanyol, passa per la desfeta de l’espanyolisme, passa, doncs, pels moviments d’alliberament nacional-popular català, basc i gallec, per la revolució nacional-popular en aquests tres països”[27].

Lluny dels arguments marxistes, però coincident en la proposta de les vies de solució, el terror islamista utilitza la violència, a partir de la interpretació de textos religiosos, en un corrent radical  minoritari dins  l’ islam, com a arma de lluita contra l’ imperialisme occidental creuat  i contra els països àrabs còmplices dels anteriors, acompanyada sovint d’auto immolacions dels que apliquen el terror.

Antonio Elorza clarificava en un article aquesta opció en citar la fatwa de Bin Laden  de febrer de 1998, anterior, per tant,  a l’espectacular esfondrament de les torres bessones de Nova York:

“El enemigo judío 'ha violado la tierra islámica sagrada; el deber legítimo respecto de Palestina es la yihad mediante la cual la umma liberará ese territorio'. Frente a la alianza 'judeo-cruzada' y el islam. Su fatwa de febrero de 1998 define lo que será el futuro al ordenar 'a todos los musulmanes, allí donde se encuentren en el mundo, que cumplan la imperiosa obligación de matar a los estadounidenses y a sus aliados, sean civiles o militares, hasta que su ejército vencido abandone las tierras del islam'. Se trata de una aplicación estricta del takfirismo, la doctrina que impone acabar con los infieles, los apóstatas y sus colaboradores.” [28].

L’ús de la violència no és solament un instrument de la revolució o de la contrarevolució, ans també part consubstancial del mateix sistema mundial, així com del sistema polític i social propi dels estats.
La constatació objectiva de la relació entre imperi i ocupació violenta i manteniment de la pau basada en la força s’ha manifestat a bastament en una extensa literatura que connecta el sistema econòmic i polític amb l’expansió imperialista basada i mantinguda mitjançant la violència, com a mínim des del  món antic, clarament en els orígens del sistema-món en el segle XVI, com ha establert I. Wallerstein  i encara a l’ etapa actual del segle XXI, com ha mostrat, entre altres, J. Fontana.

L’imperialisme com a estructura político-econòmica basada en el domini  violent, ha estat considerada la darrera etapa del capitalisme, segons expressió de Lenin.

 Harvey (2003)[29]. ens dona una explicació ben actual d’aquesta mena d’agressió:

L ’imperialisme de tipus capitalista naix d’una relació dialèctica entre les lògiques del poder territorial i capitalista. Aquestes dues lògiques són diferents i cap d’elles és conseqüència de l’altra, però estan estretament entrellaçades”

L ’imperialisme actual, el de l’etapa posterior a la guerra freda, com tots els imperialismes des de l’era moderna, es caracteritza, a més a més  de cercar  el control i el domini territorial i social exterior a la metròpoli per burlar les lleis internacional de manera fefaent o en el millor dels casos amb excuses formals.
Noam Chomsky (2000) assenyala aquesta pràctica en referir-se als EUA posteriors a la Segona Guerra Mundial i  de finals de segle:

En el període posterior a la Segona Guerra Mundial, aquestes normes [les lleis internacionals] estaven codificades parcialment en la Carta de les Nacions Unides, les decisions del Tribunal Internacional de Justícia i diversos convenis i tractats. Els Estats Units es consideraven exempts d’aquestes obligacions i encara més des de la fi de la guerra freda, ja que, en tornar-se tan aclaparador el domini dels Estats Units, es fa innecessari guardar les aparences” [30].

Aquesta pràctica no és òbviament exclusiva dels EUA qualsevol manifestació bèl·lica imperialista de qualsevol estat, manté una pràctica contrària a la llei internacional una vegada que aquesta declarava inviolables les fronteres dels estats.

   A l’inici del nou mil·lenni hem de constatar clarament la vigència de l’imperialisme bèl·lic com ho demostra la darrera guerra, per ara, la de l’Iraq.
Aquesta guerra ha estat contestada com a clara mostra d’imperialisme. L’administració nord-americana que l’ha dirigida amb una coalició  internacional en la qual mantenia el pes hegemònic ha fet cas omís de l’ONU en la consumació de la confrontació i de l’ocupació.

La dinàmica bèl·lica imperialista exterior coexisteix a l’interior amb autoritarisme i minva de les llibertats i les pràctiques democràtiques modernes, que se substitueixen amb trampes legals com la presó de Guantánamo amb l’administració de G.W. Bush.   Aquesta dinàmica, per tant,   ha vingut acompanyada en  l’interior  en un augment de manifestacions del poder restrictives de les llibertats, tot excusant-se amb la por al terrorisme i amb una resposta electoral fortament conservadora.

En l’àmbit econòmic, David Harvey, entre altres,  explica la relació de la inseguretat econòmica pròpia del sistema global amb les respostes populistes pròximes en molts casos al feixisme. Aquest brou és el que acompanya la resposta imperial que hi ha en la guerra de l’Iraq i en el paral·lel augment de la pressió de l’Estat d’Israel respecte dels palestins.

“L’imperialisme neoliberal a l’exterior tendia a produir una inseguretat interna crònica. Molts membres de les classes mitjanes es van abocar a la defensa del territori, la nació i la tradició com a armes front al capitalisme neoliberal depredador, tractant de mobilitzar la lògica territorial del poder per a protegir-se dels seus efectes. El racisme i el nacionalisme, que havien vinculat antany l’estat-nació amb l’imperi, tornaven a ressorgir en la petita burgesia i la classe obrera com a ideologies enfrontades al cosmopolitisme del capital financer” [31].

L’extensa literatura de Lenin denunciava aquesta violència, tot i defensant el procés revolucionari que dirigí, i assenyalava una pau justa com a solució. És interessant recordar ara la seua condemna a l’annexió tsarista d’Ucraïna i no costa gens enllaçar amb la política de Putin al nostre segle:

”Camarades obrers i treballadors de tots els països! –es dirà en aquesta proposta de  pau immediata - Ja n’hi ha prou de sang. La pau és possible. La pau justa és la pau sense annexions”  i concretava  en referir-se a Rússia “ Considerem annexions per part dels tsars i capitalistes russos tant Polònia com Finlàndia, Ucraïna i totes les altres terres que no són genuïnament russes[32].

La separació, majoritàriament pacífica, de les repúbliques confederades en l’antiga URSS a la fi del segle XX responia en part a la cultura pròpia de la revolució que detestava la imposició imperial i reconeixia una vegada consumat el procés revolucionari, el dret a la separació de les repúbliques federades.

En el món actual, el respecte a la legislació internacional i una  reforma que reforce la democràcia i els procediments polítics i penalitze les respostes violentes i la guerra, és la via per a acabar el flagell de la guerra imperialista. Això, però, ha d’anar acompanyat de la reforma radical del sistema econòmic actual que, com assenyalava Harvey més amunt, és el pilar bàsic que justifica i impulsa l’expansionisme territorial d’uns sobre altres.

Sovint la violència intra-sistema, la produïda dins dels sistemes estatals, està connectada amb violències externes, les produïdes per les guerres més enllà de les fronteres. Els exemples poden anar des de les repressions fetes durant la monarquia hispànica del XVI dels agermanats i comuneros connectades  amb les guerres europees coetànies,  a la repressió dels moviments d’ estudiants i treballadors  feta per a neutralitzar les vagues i manifestacions als EUA i Europa dels ans 60 del segle XX —compreses òbviament les incipients resistències contra el franquisme en Espanya—. La violència interna es correspon amb la violència contra l’enemic extern: Vietnam o l’ Iraq, o el complot comunista y masón  en menció del franquisme, poden servir d’exemple.

El marxisme decimonònic i les adaptacions de la segona meitat del segle XX com la de H. Marcuse, entre molts altres,  posen de manifest ambdós fenòmens.
La natura violenta de l’estructura econòmica i social del sistema capitalista —i comunista quan aquest existia— , acompanyat del control repressiu violent i sagnant quan cal, són un fet comprovable amb les dades objectives que les diferents  anàlisis mostren.

Es possible generar una societat justa per vies no violentes? Es poden resoldre els problemes de canvi d’estructura econòmica i social aplicant solucions polítiques no violentes? L’anàlisi anarquista i marxista diu, com ja hem vist, que no.
Les tímides reformes socials fetes a Europa en relació a la injustícia del sistema econòmic i polític són una solució?

En el camp de la dominació d’unes nacions per unes altres dins d’un mateix Estat, al costat de les ruptures com les que s’han donat a l’antiga Iugoslàvia entre altres,  les reformes federalitzants dels Estat poden ser una solució a la rígida estructura estatal centralitzada sense produir la ruptura. Poden resoldre de manera satisfactòria els problemes de dominació de les nacionalitats sense estat (Vallès, 2013)[33].

Una ullada a les guerres actuals

 La confrontació armada continua essent en el món global actual una constant. Considerem ací només els conflictes des del final de  la confrontació dels blocs.
Estudis de la Universitat de Hamburg constaten l’existència constant d’una quarantena alta de guerres i conflictes armats en la dècada passada dels anys 90 i l’actual.
Si bé estem ara lluny de les pèrdues multimilionàries en vides de la II GM, encara els conflictes armats aporten xifres milionàries. Es conten ací les víctimes de combatents i civils, sovint inclosos en la denominació eufemística i hipòcrita de “danys col·laterals”.  La mort es deu sovint  no a ferides de guerra sinó a la fam i la desintegració de l’economia i del sistema sanitari. La guerra del Congo havia produït del 1998 al 2005 vora 3’9 milions de morts en un conflicte encara obert i la de Sudan des del  1983 al mateix any uns 2 milions de morts.

  • Algunes de les guerres ocorregudes a partir dels anys 90 tenen connexió clara amb la caiguda del comunisme i conflictes entre nacionalitats d’un mateix estat (antiga Iugoslàvia per exemple) i conflictes nacionals en territoris de l’antiga URSS (Armènia-Azerbaian, Txetxènia, Geòrgia...)

  • Una de les característiques clau de les guerres actuals, com en el passat,  és la connexió amb una doble finalitat: control geoestratègic i control de recursos econòmics clau, de manera  especial el petroli (Afganistan i l’Iraq entre altres) [34].

  • Una tercera característica, essencial i que coincideix a mb les anàlisis del sistema-món és el desplaçament dels conflictes armats a la perifèria que veu així agreujats els altres factors negatius que l'afecten.

  • Un altre element important és la presència de terrorisme internacional com a exemple de problemes nacionals i de problemes geoestratègics (IRA, ETA, Al Qaida, ISIS,  extrema dreta...)

En relació a aquest últim punt  hem de constatar els conflictes del Congo i Sudan abans mencionats. D’altres fonts  ens permeten constatar la presència dels conflictes armats el 2006 situats tots ells en la perifèria, entre ells els de Colòmbia, Txetxènia, Israel-Autoritat Palestina- Líban, Sudan i Somàlia, factor perifèric que continua el 2016 a Síria i l’Iraq [35].
A més a més es constata també la localització perifèrica dels territoris en els quals els estats “no tenen el monopoli de la violència legítima”

1b Altres consideracions sobre a la violència i  propostes de solucions


Una variant   del contracte entre ciutadans i autoritat suara vistos,  serà la que propugnarà Hegel des de la seua actuació a la Prússia  de l’Europa  de Napoleó. En aquest cas es pretén com volien els il·lustrats assumir la Revolució francesa en l’ intent de racionalitzar la societat burgesa superadora del feudalisme. En la interpretació que fa de H. Marcuse, Hegel defensava:

Una ordenació més racional de les formes polítiques que feren possible el desenvolupament de les noves formes intel·lectuals i materials alliberades per la Revolució francesa”. 

El dret esdevenia la clau capaç de resoldre els conflictes i Hegel considerava —en la interpretació de Marcuse— que:

 “Només la regulació conscient dels antagonismes socials, mitjançant una força situada per damunt dels interessos particulars,  tot i assumint la seua salvaguarda, podria transformar el conglomerat anàrquic dels individus en una societat racional. L’Estat de dret hauria de ser l ’instrument d’aqueixa transformació[36].

Els acord i tractats polítics per estalviar la disputa armada, per interrompre-la  —com la figura medieval de pau i treva —   cloure-la o per a emmarcar-la en el camp de la relació entre Estat, com introduí la pau de Westfàlia, són intents i realitzacions que han ajudat a moderar i controlar el fenomen, però com encara comprovem a hores d’ara, ni aquelles solucions ni les seues successores, incloent les Nacions Unides,  tampoc han resolt ara per ara la qüestió.  

Malgrat la persistència del problema, la pau com anhel de la humanitat és un desig general [37]. El desarmament nuclear, per exemple,  és considerat una necessitat per a eliminar perills,  incloent
fins i tot la possibilitat d’una guerra d’extermini global causada per accidens, com mostrà Kubrick en un dels seus coneguts films[38].
El reforçament de les Nacions Unides com a instrument de discussió i de solució pacífica de conflictes és una de les peces clau[39].

 Múltiples opinions, també la meua, reclamen el paper moderador de l’educació com a instrument necessari per a la pau. P. KROPOTKIN (1885), F. MAYOR ZARAGOZA (2008), en bona part dels seus escrits i  l’ historiador G. JAKSON (2008) hi insisteixen:

 La tasca més important que tenen tots els països , sense excepció, és ensenyar als seus ciutadans que, en primer lloc, són éssers humans, i que la religió i la nacionalitat que siguen venen després”[40].

En relació a l’educació és important el paper de la UNESCO on es lliga educació, filosofia crítica i cultura de la pau. Un text del filòsof P. Vermeren (2003) relliga tots tres conceptes. Com afirma en el prefaci d’aquesta obra Pierre Sané :

 “La UNESCO ha mantingut sempre lligams estrets amb la filosofia, no amb una filosofia especulativa o normativa, sinó  la que manté un qüestionament crític que permet donar un sentit a la vida i a l’acció  en el context internacional.” [41].

Tot i que no és al món de la cultura on es poden dirimir els conflictes violents, pensar, parlar, intercanviar i comprendre les diferents posicions a nivell internacional, com representa la UNESCO, potser un pas en la direcció resolutiva dels conflictes per la via pacífica.

El reforçament dels mecanismes alternatius a la violència són la via per a intentar minorar i potser un dia acabar amb el problema.
En aquest apartat  és important impulsar i fer possible les reformes socials que llimen les moltes injustícies del sistema i permeten resoldre-les. Injustícies que expliquen bona part de les respostes violentes.
 Una legislació eficient amb aplicació prompta de  lleis justes és,  potser, un instrument bàsic per a resoldre els problemes socials tant en relació als individus, com en relació als estats. En aquest sentit trobem múltiples referències que grosso modo  conflueixen en una mateixa direcció: les lleis com a instrument bàsic,  en tant en quant són normes que ordenen la convivència i fan possible la pau social.

Maquiavel (1513-1519) toca els dos aspectes abans vistos del conflicte violent com a matriu de millores socials i llibertats  i el de les lleis com a vies de solució i com, ben aplicades, són capaces de  generar llargs períodes de pau social. Introdueix les dues variables, la del conflicte com a font de solucions, amb una explicació que ens recorda clarament la relació dialèctica entre dos vectors enfrontats capaços de generar una síntesi representada per  lleis com a solució de conflictes. Maquiavel relaciona, a més a més, l’educació amb les lleis com a element positiu per a generar bons exemples.

“Crec que els qui condemnen els tumults entre els nobles i els plebeus ataquen el que fou la causa principal de la llibertat de Roma, es fixen més en els sorolls i crits nascuts d’aqueixos tumults que en els bons efectes que van produir (...) en tota república hi ha dos esperits contraposats: el dels grans i el del poble, i totes les lleis que es fan en pro de la llibertat naixen de la desunió d’ambdós (...) els bons exemples naixen de la bona educació, la bona educació de les bones lleis, i les bones lleis d’aqueixes diferències [entre els estaments]  que molts, desconsideradament, condemnen ” [42].

Invertint els factors, situant primer la llei que el conflicte, parla de la Florència del Renaixement. Maquiavel en aquesta ocasió, reclama la necessitat de poder denunciar als tribunals les malifetes dels ciutadans poderosos per a estalviar conflictes. La via legal per a condemnar abusos que de no ser jutjats acaben per generar conflictes de masses i de vegades l’entrada dels militars per a resoldre’ls.  Problemes que es podrien haver solucionat, ens diu el florentí, als tribunals de justícia.[43].

Finalment, situant-nos en l’actualitat, hi destaca John Rawls, qui  aporta una proposta que posa la justícia en primer pla com instrument moderador i pacificador. La seua aportació, molt influent al món anglosaxó,  va ser contestada des d’un suposat anarquisme per R. Nozick (1974), contestació que va ser matisada pel mateix Nozick en una publicació posterior [44].
 J. Habermas criticà també des del  concepte de “política deliberativa” els postulats bàsics de la proposta de Rawls, però a la fi tots dos filòsofs consideren el dret com instrument essencial de la resolució de conflictes [45].

La democràcia com a solució. Però quin tipus de democràcia?

Les democràcies modernes, sorgides de revolucions del segle XVIII,  com l’americana o la francesa, s’han acreditat com el sistema capaç de resoldre, amb eleccions per sufragi universal i amb el reconeixement del dret de les majories parlamentàries per a governar, els conflictes d’interessos i els conflictes socials dins dels estats (la interpretació de H. Marcuse abans introduïda ens val com a explicació del procés democràtic actual).
Els sistemes democràtics del món occidental basats en la il·lustració i les revolucions burgeses, no tanquen el procés evolutiu de la solució de tensions i conflictes a través del joc parlamentari. Episodis contestataris del propi sistema s’han donat de manera important en la segona meitat del segle XX. La protesta a la guerra del Vietnam als EUA i la Revolta de maig de 1968 a París contestaven el propi sistema polític existent al món occidental. En el segle XXI noves protestes qüestionen el sistema democràtic considerat insuficient. Valga com exemple l’allau de manifestacions i protestes contra la guerra d’Iraq encapçalada per l’administració de George W. Bush, que van tenir un ressò global  amb forta presència espanyola en la protesta.
Una altra mostra de malestar en relació al sistema democràtic, considerat rígid, si no escleròtic, ha estat el moviment dels indignats a Espanya i altres Estats així com els coneguts com a ocupacions dels espais emblemàtics tals com els “Occupy Wall Street”. Les revolucions coetànies del món àrab, en canvi, han contestat amb un èxit desigual les dictadures d’Egipte, Tunísia i Líbia cercant eixides democràtiques en situacions socials i cultural complexes no equiparables a les del món occidental.

Sobre els intents de revisió del sistema democràtic, a la recerca de formes de major democràcia,  les aportacions de Chantal Mouffe i Ernesto Laclau, entre altres,  ens donen claus interpretatives clarificadores.
La  publicació de LACLAU i MOUFFE de 1985 es pot considerar el punt fonamental de l’aportació de tots dos autors, les publicacions posteriors, incloses les de Chantal Mouffe en solitari, incideixen en variacions dels punts de partida dels anys 80, variacions que hem vist fins la publicació de Mouffe de 2013.
Gramci i Wittgestein són mencionats com a referències clau. En el cas de Mouffe, cal afegir les de Carl Schmitt, el neoliberalisme i Habermas com a punts integrants a partir dels quals va bastir la pròpia aportació.

“Gramci (...) puede ser citado como un punto de partida cuyo arsenal de conceptos —guerra de posición, bloque histórico, voluntat col·lectiva, liderazgo intel·lectual y moral— es el punto de arranque de nuestras reflexiones en Hegemonía y estrategia socialista”
(...)Sabemos, por Wittgestein que no hay algo como la ‘aplicación de una regla’—la instancia de la aplicación es parte de la pròpia regla—. Releer la teoría marxista a la luz de los problemas contemporáneos implica necesariamente deconstruir las categorías centrales de esta teoría.   Esto es lo que ha sido denominado nuestro ‘posmarxismo’   [46].

Tots dos, Laclau i Mouffe introdueixen variables pròpies de la segona meitat del segle XX, tals com les referències als drets personals i de minories, a l’ecologia i també als moviments contestataris de les primeres dècades del segle XXI tals com els “indignats”, o els “ocupem” ( i a casa nostra afegiríem els “salvem”):

    Una de las tesis centrales de Hegemonía y estrategia socialista es la necesidad de crear  una cadena de equivalencias entre las varias luchas democráticas y en contra de las diferentes formas de subordinación (...) las luchas contra el sexismo, el racismo, la discriminación sexual, y en defensa del medio ambiente necesitan ser articuladas  con las de los trabajadores en un nuevo proyecto hegemónico de la izquierda (...) en lo que insistimos es en que la izquierda necessita encarar tanto las cuestiones ligadas a la “redistribución” como al “reconocimiento”. Esto es lo que entendemos por ‘democracia radical y plural [47].

Chantal Mouffe, per la seua banda,  ataca frontalment la idea comunament acceptada en el món occidental de què l’etapa de desenvolupament econòmico-polític assolit en el segle XXI és un gran progrés en l’evolució de la humanitat.
 No accepta la idea que  del triomf sobre el comunisme i l’afebliment de les identitats col·lectives comunitàries haja nascut un ‘món sense enemics’.
 Igualment ataca l’afirmació que gràcies a la globalització i a la universalització de  la democràcia liberal s’anticipe un món cosmopolita que ens porte pau, prosperitat i la consolidació dels drets humans arreu del món.

La visió “postpolítica” que nega de fet alternatives enfrontades per a solucionar els conflictes socials és, segons ella, “profundament errònia” no contribueix a la “democratització de la democràcia” i és causa de molts dels problemes que assolen ara les institucions democràtiques  [48].

Nocions com les de ‘democràcia lliure de partisans’, ‘democràcia dialògica’, ‘democràcia cosmopolita’, ‘bona governança’, ‘societat civil global’, ‘sobirania cosmopolita’, ‘democràcia absoluta —per citar-ne algunes de moda—  formen part totes elles d’una visió comuna antipolítica que es nega a reconèixer la dimensió antagònica constitutiva ‘d’allò polític’”   [49].

Introduïda la crítica a la visió postpolítica, mostra  una alternativa que considera fonament d’una pràctica política objectiva i capaç de modificar el funcionament de la democràcia liberal a partir del reconeixement d’una realitat conflictiva:

La creença en la possibilitat d’un consens racional universal ha situat el pensament democràtic en la via equivocada. En lloc d’intentar dissenyar institucions que mitjançant procediments suposadament ‘imparcials’, reconciliarien tots els interessos i valors en conflicte, la tasca dels polítics democràtics hauria de promoure la creació d’una esfera pública vibrant de lluita ‘agonista’ on siga possible confrontar diferents projectes polítics hegemònics[50].

El concepte d’agonisme, de lluita agonista, o de pluralisme agonístic és introduït per l’autora amb precisió al llarg de la seua producció, distanciant-se del neoliberalisme i també d’Habermas i Rawls:

utilitze el concepte de pluralisme agonístic per presentar una nova via per a repensar la democràcia de manera diferent al concepte tradicional liberal que entén la democràcia com a negociació entre diferents interessos i és també diferent del model usualment desenvolupat per autors com Jürgen Habermas i John Rawls que malgrat llurs diferències, tenen en comú la idea de que la finalitat de la societat democràcia és la creació de consens, i que aquest consens només és possible si la gent és capaç de deixar a part els seus interessos  particulars i pensa com a éssers racionals. Tot i que desitgem un final als conflictes, si volem que la gent siga lliure hem de deixar que els conflictes es puguen manifestar  i procurar una arena on les diferències puguen confrontar-se. El procés democràtic ha de fornir aqueixa arena[51].

Entre altres crítiques a l’actual sistema de les democràcies liberals, Mouffe renega de les situacions de consens excessivament homogeneïtzadores i reclama la necessitat de dibuixar clarament els plantejaments d’esquerra i dreta, capaços de explicitar opcions polítiques diferenciades:

“Actualment se sent sovint parlar de “diàleg” i “deliberació”, però quin és el significat d’aquestes paraules en el camp polític, en absència d’una opció real disponible, i quan els participants de la discussió no poden decidir entre alternatives clarament diferenciades?” [52].

L’actual crisi de representació a les democràcies liberals i l’augment de la deriva populista és conseqüència, d’acord amb l’autora, de la manca d’alternatives reals a l’arena política:

[denuncia el predomini del] ‘consens al centre’ que ha dominat la política  a la major part de les societats de democràcia liberal. Aquest consens  és el resultat de la incontestable hegemonia del neoliberalisme que priva els ciutadans democràtics d’un debat agonístic capaç de deixar sentir llurs veus i fer possible que es puga elegir entre alternatives reals[53].

La idea de democràcia agonista és també clarament diferent de l’antagonisme. No es tracta d’una confrontació entre enemics tal i com propugnen els plantejaments de Carl Schmitt, els quals Mouffe considera útils  per a rebatre  la mancança del liberalisme a l’hora de considerar els factors polítics que defineixen un ‘demos’ , però del qual discrepa per l’absència de pluralisme en la seua concepció de ‘poble’[54].

Les institucions internacionals i el dret internacional com instrument fonamental

El filòsof alemany J. Habermas ha desenvolupat i actualitzat en escrits i conferències la seua proposta, de resolució de conflictes, basada en del dret. Posa de manifest l’evolució des de la cabdal aportació de Kant al tema de la pau fins el moment històric del predomini internacional establert pels EUA.


Referint-se a la invasió d’Iraq, Habermas senyalava la divergència de conceptes entre l’administració de G.W. Bush i part de l’europea en tant en quant aquella  “Ignora el dret internacional, margina les Nacions Unides i està disposada a assumir el cost d’una ruptura amb Europa” [55]. Com és sabut, la tal ruptura amb Europa no es va produir en tant en quant George W. Bush comptà amb la col•laboració dels governs de Gran Bretanya, Espanya i Portugal en aquell moment i les protestes de “la vella Europa” com era previsible no van passar de la retòrica.

La qüestió en l’inici del nostre segle, afirma Habermas, se situava  entre si ha de ser el dret internacional o  l’actuació política fàctica d’ una única potència mundial la que amb l’ús de la força resolga  els problemes segons el seu criteri, tal i com ha passat.
Des de la pau de Westfàlia, molt abans de la creació de les Nacions Unides, la confrontació dels estats es podia dirimir,  amb la guerra d’acord amb  el jus ad bellum;  mentre era considerada il·legal la ingerència en els afers interns dels estats. Aquest dret a la guerra entre estats és defensat en els escrits sobre teoria del dret i sobre la política per Carl Schmitt fins les darreries del segle XX [56]. Aquesta línia interpretativa és en el fons la usada en la guerra d’Iraq de 2004 i també estaria darrere de les intervencions de Putin en l’annexió de la Península de Krimea el 2014.
L’actuació bèl·lica més dissimulada a l’est d’Ucraïna posterior a l’annexió, mostraria potser un cert pudor, una certa prevenció al jus ad bellum, o a les seues conseqüències.
Les dues actuacions, la dels EUA de manera prepotent i la de Rússia de manera més continguda en tant en quant no ha consumat la seua actuació al conjunt d’Ucraïna, marquen encara com a vàlid de fet el dret a la guerra, ja superat en la teoria per les aportacions jurídiques i polítiques de la segona meitat del segle XX. És evident que és la via del dret internacional i no la de les actuacions unilaterals dels estats la que cal desenvolupar, perfeccionar i aplicar en una concepció favorable a la pau universal.

Després de les revolucions burgeses dels EUA i França una nova via interpretativa es dibuixava en els escrits de Kant. L’acceptació de la fi de l’antic règim via revolucionària i la proposta de la creació d’una ciutadania i un dret universals que fes possible resoldre els problemes i els xocs d’interessos entre estats per la via pacífica.
Els horrors de la primera guerra mundial van impulsar l’aplicació pràctica de l’ideal kantià però amb  limitacions notables. El 1920 es va crear la Societat de Nacions. Woodrow Wilson fou el mandatari que impulsà la seua creació però paradoxalment els EUA no en van formar part per l’oposició del Senat. Alemanya i Turquia, com a imperis derrotats i considerats culpables de la gran guerra van quedar exclosos, així com la URSS per la prevenció front el comunisme. La Societat de Nacions, a més, reflectia la separació entre els EUA  el conjunt dels països anglo-saxons, França i Europa, d’una banda, front la resta d’estats i les colònies ja en procés de separació de les seues metròpolis.
La creació de la ONU després dels horrors de la segona guerra mundial continuava els esforços de la Societat de Nacions

Els tribunals internacionals de justícia com la Cort Internacional de Justícia, depenent de l’ONU, amb seu a la Haia, podria ser l’ instrument jurídic internacional que dirimira conflictes i fera complir la llei internacional. No seria molt difícil ampliar les seues competències i els països que el reconeixen. Una solució podria ser que el fet de reconèixer el tribunal fóra requisit per a formar part de l’ONU. El tribunal de justícia del UE per al països membres de la Unió és en aquest sentit l’exemple a seguir.
Els organismes internacionals, en tant en quant permeten que els representants dels estats dialoguen i arriben a acords,  són moltes de les pràctiques que ens estalvien en general confrontacions violentes.
El  reforçament de la democràcia com a sistema i el seu perfeccionament, aprofitant la tecnologia actualment disponible, amb el consegüent  impuls dels parlaments que permeten contrastar propostes i aprovar solucions per via majoritària a través de la paraula, és un eficient instrument bàsic per a assolir la pau perpètua.

A manera de conclusió

El límit que cal barrar és el de la violència, car no resol els problemes internacionals ni els del col·lectiu humà considerat a qualsevol escala. En usar-la, com passà en els totalitarismes, instaura una rigidesa posterior a la seua aplicació generadora de més injustícies —la història del segle XX és ben clara—. L’instrument és la política i el dret,  com a sistema de discussió i d’aplicació el més pacífic possible. Ja tenim exemples clars de la possibilitat d’aplicar aquests instruments. Podem generalitzar-los i perfeccionar-los. Està en les nostres mans poder-ho fer.

Aquests instruments no eliminen, per ara,  la possibilitat de fer  guerres ni  la violència però la seua  presència posa a l’abast possibilitats de rectificació, de cercar i aplicar sistemes de correcció efectius basats en  la raó i en la seua aplicació a la societat.

La lluita social no violenta i la creació d’instruments de solució de problemes són una porta oberta practicable. Es poden enfortir els instruments que s’han demostrat social i ambientalment correctes i controlar els que s’han demostrat nefasts. La societat humana pot evolucionar cap a solucions millors i més eficients. Els instruments com el dret i les institucions internacionals poden ser l’inici de la solució del problema de les guerres entre estats. Els treballs teòrics com els mencionats d’Habermas i d’altres connexos mostren una via a eixamplar i practicar. L’exemple de la imperfecta Unió Europea, clarament millorable, esdevé per ara la invenció institucional de major èxit en la solució de confrontacions suara bèl·liques. No ens aprofita a escala global perquè a aquesta escala no es dona la homogeneïtat cultural, social i econòmica pròpia de l’espai europeu. Mentre,  s’hauria d’intentar reformar-la amb major democràcia. A escala global Ch. Mouffe matisa de manera important una possible solució política. Reclama multipolaritat i no un únic model per a la democràcia. Tot i això enllaçant ambdues aportacions, la d’Habermas i la de Mouffe, segurament és possible bastir unes Nacions Unides proveïdes de normes i  instruments  executius eficaços.

Pel que fa als conflictes socials al sí dels estats, mentre no hi haja un “demos” a escales majors,
la proposta d’Ernesto Laclau  i Chantal Mouffe, així com els moviments que reclamen una participació directa en la solució dels problemes socials, mostra una concepció de la democràcia  capaç de bastir alternatives reals. Lluny de  crear dinàmiques d’antagonismes similars als  que reconeix C. Schmitt, es pretén la creació d’agonismes i la construcció d’hegemonies socials capaces de reformar el sistema i de combatre les flagrants injustícies que genera, així com els desastres ambientals inherents al seu funcionament. Combatre en definitiva un pensament únic  que pretén eliminar l’existència d’alternatives diferenciades i es basa en la preponderància  de l’economia sobre la política.

 Ciutat de València, revisat el febrer de 2016.
Publicació de la versió en el blog el 30.11.16




* Aquest text es va presentar XXI Congrés Valencià de Filosofia, i  es va exposar públicament a la Unversitat Jaume I  de Castelló de la Plana l’11 de març de 2016. Apareixerà pròximament publicat a les Actes de l'esmentat congrés. El títol inicial: Sobre els problemes humans actuals i les seues solucions: la violència, l'he modificat tal i com apareix a aquesta entrada del blog: Sobre els problemes humans actuals i les seues solucions: de la violència a la democràcia.

** Professor jubilat de la Universitat de València.

Totes les cites d’obres publicades originalment en altres llengües diferents  del català i del castellà, són traduïdes per mi

[1]HORKHEIMER, M. (1931): Hora foscant, Barcelona, Ed. 62/ Dip. de Barcelona, 1985, p. 65.
Quan va escriure Horkheimer aquest assaig, semblava que el capitalisme anava a ser substituït per la societat sense classes i per un sistema comunista. En el segle XXI en una situació sense competència, el sistema capitalista manté massa inconvenients socials i mediambientals com per a ser considerat incontestable. Per això ens convé pensar que es troba en una hora foscant i que  la humanitat és capaç d’establir un nou sistema alternatiu o de capgirar seriosament l’existent.
[2] Dos especialistes en el tema bèl·lic ens donen una constatació i explicació dels conflictes armats :
JORDÁN J. y CALVO, J. L. (2005): El nuevo rostro de la guerra, Pamplona, Eunsa. p. 15 (el subratllat és meu):
“Todas las sociedades experimentan en su seno tendencias hacia la integración y hacia el conflicto. La persona humana necesita de la vida social pero la convivencia lleva aparejado inevitablemente el choque de intereses relacionado con la distribución de recursos, la primacía de unos valores sobre otros y el acceso a centros de decisión. En muchos casos el antagonismo puede ser resuelto mediante estrategias cooperativas que, además de ofrecer soluciones intermedias, refuerzan la cohesión de la comunidad. Pero a menudo la contraposición de intereses también puede ir seguida del conflicto. Este se convierte así en una de las interacciones sociales más habituales e intensas en el día a día de los individuos y colectivos
[3] GARCIA, E. (2004): Medio ambiente y sociedad, Madrid, Alianza Ed.
[4] GONCOURT, J. i E. (1851): Journal.  Citat per MARTÍ DOMINGUEZ (2006), Mètode 50, p. 2.
[5] MARTÍ DOMÍNGUEZ (2006), Ibidem,  p.2 (el subrratllat és meu).
[6] WEIL, S. (1937): "Ne recomençons pas la guerre de Troie", Nouveaux Cahiers, Any I, nums. 2-3 (la trad. catalana es meua).
[7] KANT, I. (1795): Zum ewigen Frieden. Ein philosophischer Entwurf.. Hi ha traducció castellana de F. RIVERA: La paz perpetua: ensayo filosófico  Madrid, Calpe, 1919.
[8] ARENDT. H. (1951): The Origins of Totalitarism. Trad. castellana de G. SOLANA: Los orígenes del totalitarismo 1. Antisemitismo, Madrid, Alianza, 2006. L’escrit està datat per l’autora a l’estiu de 1950.
[9] ARENDT, H. (1963-1965): On Revolution. The Viking Press. Hi ha traducció castellana de P. BRAVO: Sobre la revolución, Madrid, Alianza, 1988. p. 20 (la traducció catalana de la cita i el subratllat són meus).
[10] Ibídem p. 12 (la traducció catalana i el subratllat són  meus)
[11] Ibídem, pp. 13-14. (la traducció catalana i el subratllat són meus)
[12] Ibídem, p. 13. (la traducció catalana i el subratllat són meus)
[13] ARENDT, H. (1951):The Origins...Trad. castellana de G. Solana  “Prólogo a la segunda parte: Imperialismo” Los orígenes del totalitarismo, Madrid, Alianza, 2006, p. 41.
[14] MACHIAVELLI, N. (1513): Il Principe, [El príncipe, Madrid, Espasa,  1997]
“A César Borgia se le consideraba cruel, pero su crueldad había organizado la Romaña, la había unido y le había devuelto la paz y la lealtad. Bien considerado, se verá que aquél resultó ser mucho más piadoso que el pueblo florentino, que, para evitarse el nombre de cruel, dejó que Pistoya fuera destruida”.  p. 11     
[15] HOBBES, T. (1651): Leviathan: Or the Matter, Form and Power of a Commonwealth Ecclesiastical and Civil.  Me basat en la traduccó castellana [ Leviatán. La materia, forma y poder de un Estado eclesiástico y civil,  traducció de C. Mellizo, Madrid, Alianza, 1995]  p. 107. (La traducció catalana i el subratllat són meus).            
[16] Ibídem. p. 144. (La versió catalana i el subratllat són meus).
[17] IGLESIAS, C. (2006): Razón, sentimiento y utopía, Barcelona, Circulo de lectores, p. 47 ( el subratllat és meu).
[18] ROUSSEAU, J. J. Discours sur l’Origine et les fondements de l’Inegalité parmi les Hommes. Citat per IGLESIAS, C. (2006): Razón, sentimiento y utopía, Barcelona, Galáxia Gutemberg-Círculo de lectores, p. 58 (La traducció catalana és meua).
[19] DE ROJAS ZORRILLA, F. (1607)
[20] MARCUSE, H. (1941): Reason and Revolution. Hegel and the Rise of Social Theory, Humanities Press., Inc., NY. [ Trad. castellana: Razón y revolución, Madrid, Alianza,1999 p. 9-10 (la traducció catalana és meua)].
[21] MARX, K. i ENGELS, F. (1848): Manifest del Partit comunista.  Sueca : Ajuntament de Sueca, 1998
traducció de Jordi Moners (edició de 1976)
[22] Ibídem p. 35-36 (el subratllat és meu)
[23]ENGELS, F. “Teoría de la violencia” en  DDAA: (1930-1940): Marxismo y terrorismo, Ed. Grijalbo, Barcelona, 1975. p. 46 (La traducció catalana i el subratllat del text són meus).
[24] Hi ha traducció catalana : Filosofia i política, Barcelona, Edicions 62, 1971. ( traducció és de Jordi Moners, el subrratllat és meu).
[25] Ibídem, p. 243. (el subratllat és meu)
[26] POPPER, K. R. (1976): Unended Quest; An Intellectual Autobiography. Hi ha trad. Castellana de García Trevijano, C: Búsqueda sin fin, Madrid, Alianza, 2002 . (La traducció catalana i el subratllat són meus).
[27] FERRER, J. (1978): Per l’alliberament nacional i de classe. Barcelona, Avançada, p. 185.
[28] ELORZA, A: “Los mensajes de Bin Laden” El País, 12.11.2001.
[29] HARVEY, D. (2003): The new Imperialism. Trad. cast. El nuevo imperialismo, Akal, Madrid, 2004,p. 141 (la versió catalana és meua).
[30] CHOMSKY, N. (2000):Rogue States: the Rule of Force in World Affairs. Trad. castellana:  Estados Canallas, Barcelona, Paidos, 2001, p. 9 (la versió catalana és meua).
[31] Ibídem, p. 144 (la versió catalana és meua).
[32] LENIN, V. I. (1917): Hi ha un camí que mene a la Pau justa? Pravda, núm. 75, 20.6.1917 reproduït en Contra la guerra imperialista, Moscou, Editorial Progreso.  pp. 290 i 291 (La traducció catalana i el subratllat són meus
[34] KLARE, M. T. (2004): Sangre y petróleo. Peligros y consecuencias de la dependencia del crudo, Barcelona, Tendencias Ed, 2006
[35] DURAND, M.F. et al. (2008): Atlas de la globalización, València, PUV, p. 85.
[36] MARCUSE, H. (1941): Reason and Revolution. Hegel and the Rise of Social Theory, Humanities Press., Inc., NY. Hi ha trad. castellana: Razón y revolución, Madrid, Alianza,1999 p. 170 i 180 (la traducció catalana és meua)].
[37] JAKSON, G.: “Frente al largo futuro” El País, 21.09.2008. Reclama la pau com a desig universal i destaca com a perill principal l’absència de desarmament nuclear.
[38] KUBRICK, S. (1964): Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb. Coneguda en Espanya amb el títol de: ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú.
[39] Entre les múltiples opinions que reclamen l’enfortiment d’aquest instrument es pot destacar  la de MAYOR ZARAGOZA, F.: “Grandes crisis, grandes oportunidades”, El País, 15.11.2008.
[40] JAKSON, G.: Ibídem. (La traducció catalana és meua).
[41] VERMEREN, P. (2003): La philosophie saisie par l’Unesco, Paris, Unesco, p.9. (La traducció catalana és meua).
 El text es pot consultar en http://unesdoc.unesco.org/images/0013/001327/132733f.pdf [Consulta : 5.1.2015]
[42] MAQUIAVELLI, N. : Discorsi sopra la prima deca di Tito Livio (1513-1519). Hi ha trad. castellana de MARTÍNEZ TARANCÓN, A.: Discursos sobre la primera década de Tito Livio, Alianza, Madrid, 2012,  Llibre I,4 pp. 41 i 42 (el subratllat i la traducció catalana són meus)
[43] Ibídem, llibre I,7, pp. 54-55.
[44] NOZICK, R.(1974): Anarchy, State and Utopia,Baic Books, Inc.
NOZICK, R. (1989): The Examined Life, Simon & Schuster. Hi ha traducció castellana De C.GARDINI: Meditaciones sobre la vida, Gedisa, Barcelona, 1992.
Nozick afirma “La posició llibertària que vaig proposar  una vegada, ara em sembla seriosament inadequada, en part perquè no entreteixia íntegrament les consideracions humanitàries i les activitats cooperatives per a les quals deixava espais” (la traducció catalana és meua).
[45] ALÚTIZ COLORADO, J. C. (2007): “La moral posconvencional de J. Habermas y J. Rawls: un debate en familia”, Político, vol.12 nº2, Bogotà. http://www.scielo.org.co/scielo.php?pid=S0122-44092007000200003&script=sci_arttext   [ Consulta: 16.1.16]
[46] LACLAU, E. i MOUFFE, Ch. (1985):Hegemony and Socialists Strategy. Towards a Radical Democratic Politics. Verso, Londres. Hi ha traducció castellana de LACLAU, E. : Hegemonía y estrategia socialista. Hacia una radicalización de la democràcia, FCE,Buenos Aires, 2004,  p. 9.
(He considerat en aquest cas el castellà de Laclau com a llengua original. (El subratllat és meu)
[47] Ibídem, p. 19 (el subratllat es meu).
[48] MOUFFE, Ch. (2005): On The Political, Routlege. Trad. cast. S. LACLAU: En torno a lo político, FCE, B.A., 2007, p.9 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[49] Ibídem, p. 10 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[50] Ibídem, p. 11 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[51] MOUFFE, Ch. (2000): The democratic Paradox, London, NY, Verso. (la traducció catalana i el subratllat són meus)
[52] Ibídem, p. 11 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[53] MOUFFE, Ch. (2013): Agonistics. Thinking The World Politically. Verso, NY. p. 119 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[54] MOUFFE, Ch. (1999): The Challenge of Carl Schmitt. London – New York: Verso. Hi ha trad. cast. de G. MERLINO: El desafio de Carl Schmitt, Prometeo, Buenos Aires, 2011
[55]HABERMAS, J. (2003):  "El dret internacional en la transició cap a una constel·lació postnacional" Conferència pronunciada al Centre De Cultura Contemporània De Barcelona (CCCB) - Goethe Institut Barcelona,  CCCB, Barcelona, 30 d'octubre 2003.
La versió catalana del text està disponible a http://www.alcoberro.info/V1/habermas1.htm#haber, [ Consulta: 5. 8. 2015].
HABERMAS, J. (2004): Der gespaltene Western. Kleine Politische Schriften X, Suhrkamp Verlag, Frankfurt am Main. Hi ha trad. Cast. de LÓPEZ DE LIZAGA, J.L.: El occidente escindido. Pequeños escritos políticos X, Trota, Madrid, 2006, p.9 (la traducció catalana i el subratllat són meus).
[56] SCHMITT, C.(1987): Der Begriff des Politischen, Dunker & Humboldt, Berlín. Hi ha trad.castellana de R. AGAPITO,          El concepto de lo político, Alianza U. 1991.
Veure també DELGADO PARRA, M.C. “El criterio amigo-enemigo en Carl Schmitt. El concepto de lo político como una noción ubicua y desterritorializada” en Cuaderno de Materiales, Nº23, 2011, pp. 175-183.